En Toni Julià
El de juliol de 2009 ens va deixar en Toni Julià. No va poder superar, als seus 68 anys, les complicacions del tractament que estava rebent per tractar la leucèmia que li havien detectat poques setmanes abans.
Els esdeveniments li van sobrevenir en la preparació del que hauria de ser el llibre sobre els “Col·lectius Infantils de l’Ajuntament de Barcelona”, escrit pels seus protagonistes. En aquesta tasca duia embrancat diversos mesos, al costat del seu amic i company Juli Sabaté, qui ja va realitzar una tesi de sociologia sobre el tema en els anys 80. Sabem que Juli Sabaté conclourà la tasca. I esperem poder submergir-nos en el seu resultat amb avidesa, com més aviat millor.
Per a tots aquells que sentim l’educació social com una mica pròpia i que vam tenir la sort de conèixer i tractar en Toni, la seva desaparició significa una pèrdua irreparable.
No només per l’absència personal, sinó perquè ja no podrem comptar amb la seva fina ironia i amb les seves aportacions reflexives, interessantíssimes sempre, i que, últimament, oferia passejant entre les oliveres que tractava de recuperar de l’oblit i la desídia a casa seva, a l’Alt Empordà gironí.
Ens hem quedat en situació d’espera! Aquesta vegada ja definitiva i òrfena… però esperant-lo, sempre. En part, perquè en Toni practicava allò que recullen els versos de Miquel Martí i Pol al seu poema “Diguem que me n’anava, però torno…” (Suite de Parlavà, 1991). I així, les seves sortides i entrades en escena eren habituals. Potser perquè la seva ètica del compromís amb allò social no li permetia deixar-ho del tot i seguia impel·lint-lo a actuar. I, en part, perquè encara el necessitem, com a guia i orientació, com a educador i com a mestre, que va ser-ho fins a l’últim dia, d’educadors… especialitzats, socials, etc., el cognom és el de menys.
Toni va viure intensament la seva vida i el seu compromís amb l’Educació Social. Podríem delimitar dues èpoques en la seva trajectòria. Una primera època, amb dues etapes: la francesa, de formació a Toulouse i de treball a París, i una altra de barcelonina, amb la creació del Centre de Formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona (CFEEB), en la llunyana data de 1969, amb les seves propostes de renovació als primers anys setanta (Residència Albada de Sabadell) i amb el projecte dels Col·lectius Infantils de l’Ajuntament de Barcelona.
Després, superats uns moments d’allunyament, s’iniciarà una segona etapa, en la qual torna a ser present en l’espai social i professional. Aquest segon moment tindrà un caràcter molt més institucional i de posar-se al servei de projectes que fessin avançar la professió d’educador social. S’instal·larà a Girona i, de totes les accions en què s’embarcarà, destaquem la creació de la Fundació Ser.gi (a finals dels 80), la seva tasca a l’Escola d’Educadors Especialitzats de Girona, el compromís amb les organitzacions d’educadors socials: el Col·legi d’Educadors i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), la Federació Estatal d’Associacions Professionals d’Educadors Socials (FEAPES), i l’Associació Internacional d’Educadors Socials (AIEJI) durant els anys 90 (promovent congressos, lluitant pel reconeixent dels educadors formats abans de la diplomatura, etc.).
I compaginant-ho tot sempre amb la seva tasca supervisora de tants i tants equips d’educadors.
A més dels homenatges que se li han fet, volem que s’obri un desitjat camí de rescat de la seva figura, del seu discurs i de la seva projecció, que sigui un reconeixement de la importància de la seva obra. I al qual us animem!
Per a això, es podrà comptar amb l’accés al seu arxiu personal, que la família ha dipositat al CEESC i que aviat serà accessible, a la seva seu de Barcelona, carrer Aragó 141-143, 4ª planta.
En Toni Julià ja no estarà més amb nosaltres. L’avi Toni, com li agradava que l’anomenessin els nens i com el coneixien tants d’altres, se’n va anar la matinada d’un dissabte, la del 18 de juliol de 2009. I aquesta vegada ja no tornarà. Encara que hagi deixat tantes coses per fer… I nosaltres, els seus deixebles, el trobarem a faltar. I serà necessari que, mancant la seva presència, repensem i reflexionem sobre la seva paraula, des del record de la seva presència, dels seus ensenyaments i del seu pensament. Entre tots haurem de mantenir-los presents!
“Que ningú pensi per vosaltres”
Els esdeveniments li van sobrevenir en la preparació del que hauria de ser el llibre sobre els “Col·lectius Infantils de l’Ajuntament de Barcelona”, escrit pels seus protagonistes. En aquesta tasca duia embrancat diversos mesos, al costat del seu amic i company Juli Sabaté, qui ja va realitzar una tesi de sociologia sobre el tema en els anys 80. Sabem que Juli Sabaté conclourà la tasca. I esperem poder submergir-nos en el seu resultat amb avidesa, com més aviat millor.
Per a tots aquells que sentim l’educació social com una mica pròpia i que vam tenir la sort de conèixer i tractar en Toni, la seva desaparició significa una pèrdua irreparable.
No només per l’absència personal, sinó perquè ja no podrem comptar amb la seva fina ironia i amb les seves aportacions reflexives, interessantíssimes sempre, i que, últimament, oferia passejant entre les oliveres que tractava de recuperar de l’oblit i la desídia a casa seva, a l’Alt Empordà gironí.
Ens hem quedat en situació d’espera! Aquesta vegada ja definitiva i òrfena… però esperant-lo, sempre. En part, perquè en Toni practicava allò que recullen els versos de Miquel Martí i Pol al seu poema “Diguem que me n’anava, però torno…” (Suite de Parlavà, 1991). I així, les seves sortides i entrades en escena eren habituals. Potser perquè la seva ètica del compromís amb allò social no li permetia deixar-ho del tot i seguia impel·lint-lo a actuar. I, en part, perquè encara el necessitem, com a guia i orientació, com a educador i com a mestre, que va ser-ho fins a l’últim dia, d’educadors… especialitzats, socials, etc., el cognom és el de menys.
Toni va viure intensament la seva vida i el seu compromís amb l’Educació Social. Podríem delimitar dues èpoques en la seva trajectòria. Una primera època, amb dues etapes: la francesa, de formació a Toulouse i de treball a París, i una altra de barcelonina, amb la creació del Centre de Formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona (CFEEB), en la llunyana data de 1969, amb les seves propostes de renovació als primers anys setanta (Residència Albada de Sabadell) i amb el projecte dels Col·lectius Infantils de l’Ajuntament de Barcelona.
Després, superats uns moments d’allunyament, s’iniciarà una segona etapa, en la qual torna a ser present en l’espai social i professional. Aquest segon moment tindrà un caràcter molt més institucional i de posar-se al servei de projectes que fessin avançar la professió d’educador social. S’instal·larà a Girona i, de totes les accions en què s’embarcarà, destaquem la creació de la Fundació Ser.gi (a finals dels 80), la seva tasca a l’Escola d’Educadors Especialitzats de Girona, el compromís amb les organitzacions d’educadors socials: el Col·legi d’Educadors i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), la Federació Estatal d’Associacions Professionals d’Educadors Socials (FEAPES), i l’Associació Internacional d’Educadors Socials (AIEJI) durant els anys 90 (promovent congressos, lluitant pel reconeixent dels educadors formats abans de la diplomatura, etc.).
I compaginant-ho tot sempre amb la seva tasca supervisora de tants i tants equips d’educadors.
A més dels homenatges que se li han fet, volem que s’obri un desitjat camí de rescat de la seva figura, del seu discurs i de la seva projecció, que sigui un reconeixement de la importància de la seva obra. I al qual us animem!
Per a això, es podrà comptar amb l’accés al seu arxiu personal, que la família ha dipositat al CEESC i que aviat serà accessible, a la seva seu de Barcelona, carrer Aragó 141-143, 4ª planta.
En Toni Julià ja no estarà més amb nosaltres. L’avi Toni, com li agradava que l’anomenessin els nens i com el coneixien tants d’altres, se’n va anar la matinada d’un dissabte, la del 18 de juliol de 2009. I aquesta vegada ja no tornarà. Encara que hagi deixat tantes coses per fer… I nosaltres, els seus deixebles, el trobarem a faltar. I serà necessari que, mancant la seva presència, repensem i reflexionem sobre la seva paraula, des del record de la seva presència, dels seus ensenyaments i del seu pensament. Entre tots haurem de mantenir-los presents!
“Que ningú pensi per vosaltres”
